Feia de model en els cursos de pintura. En un principi em feia vergonya despullar-me davant la gent, però aviat vaig comprendre, que la nuesa del cos era un fet tan normal, com rentar-se les dents diàriament. Després vaig alternar-ho fent de cangur d’alguns fills de professors de l’escola. Tot plegat poc, però suficient per tirar endavant.
- Ada, qui és aquest noi tan rialler?. Està com un tren!
El gran amor de la meva vida, en Sergi. Un activista del sindicat de gràfiques de la C.N.T. Vam viure junts durant tres anys en el seu apartament de la Travessera de Gràcia. Treballava en els tallers dels seus pares, fins que ho va deixar per a muntar una copisteria, en un carreró prop de la Via Augusta, plena d’oficines i despatxos. Jo l’ajudava tots els matins, fotocopiant documents dels nostres clients, cada volta més abundants. Jo era feliç, fins que un dia, el vaig trobar “in fraganti” amb una companya del sindicat, al meu propi llit. Em volia convèncer de que allò no representava res seriós, parlant-me de “l’amor lliure” del nostre ideari llibertari. Punyetes!. I jo vaig parlar-li de la honestedat, de la mútua confiança, de no barrejar la gimnàstica amb la magnèsia, quan la parella és estable. Una cosa era anar per lliure, on ningú enganya a ningú, i l’altra, aprofitar-se d’unes idees pel seu propi profit. En definitiva, segons vaig poder comprovar més tard, era una actitud masclista, molt en boga en aquells temps.
- I aleshores, què vas fer? - la Norma pren un bombó contemplant-la, amb ulls expectants.
Doncs el vaig deixar amb la copisteria plena de feina pendent i amb els plats bruts de dos dies (fèiem torn per les tasques domèstiques, i aquella setmana li tocava fer-ho a ell). Em vaig refugiar de bell nou, al piset d’en Gus, qui ja vivia amb l’Esteve (la seva mare havia mort). Un dia, passejant pel Raval, vaig veure un dels molts locals en lloguer, que em va interessar. Allí podria ser un bon lloc per muntar el meu propi torn de ceràmica i obrir una botiga. Vaig anar a parlar amb el pare, a la sortida del seu treball. Mai havíem deixat de veure’ns. De tan en tan, dinàvem junts en algun restaurant i el posava al dia de totes les meves activitats. Li tenia molta confiança. Ell sempre va saber-me escoltar i encara que moltes vegades no hi estava d’acord, respectava les meves decisions. Crec que possiblement, sempre va sentir-se més a prop meu, que de la seva pròpia filla. Amb ella li unia l’amor a la musica, amb mi, l’admiració per la meva valentia. Ell, pobre, mai va aixecar la veu a la mare, ni va intentar contradir-la en res. Era incapaç de fer-ho. Quan li vaig parlar del local i de les meves il•lusions per a crear un taller i una botiga de venda de peces de ceràmica, em va animar, oferint-me diners per tal de poder pagar l’entrada i fer les obres oportunes, i ajudar-me amb els tràmits de la concessió d’un préstec bancari, que ell avalaria.
- Sempre he estimat l’avi, però ara, l’estimaré més que mai. Ada, puc escoltar aquest casset de Georges Brassens? No el conec pas. A veure què hi ha.... “Les bancs publics”, “La première fille”, “Brave Margot”, “Les lilas”.... Noia, la teva musica també s’ha aturat als anys 60 i 70...
- La meva joventut va fruir de totes aquestes melodies, particularment de la francesa. Són cançons que no passaran mai de moda
- Perdona, tieta no volia ofendre’t. Al contrari, m’agradaria escoltar tots els teus discs i cassets. Però, continua, per favor. Et va anar bé el negoci?....
Fantàsticament!. Hem vaig associar amb una companya de la Massana i juntes, vam compartir el treball i la vida. Quan a la fi, haguérem pagat préstecs i despeses, vam comprar aquest àtic del carrer Verdi i varem viure plegades, fins a la seva mort. Ella tenia problemes cardiovasculars, i des de feia molt de temps, s’havia de medicar. Una matí, estranyada de no veure-la feinejant per la cuina, vaig entrar a la seva habitació i me la vaig trobar dormida....dormida per sempre més. Per a mi va ser un xoc, em vaig enfonsar i al cap d’un temps, decidí traspassar la botiga. L’Eva, a la meva vida, va ser com una germana per a mi, la vaig estimar molt i el taller, em duia masses records. Aleshores vaig trobar feina de professora de ceràmica, en uns cursets que organitzava el Centre Cívic. Allí, vaig trobar-me amb en Marc, un amic dels meus 18 anys, que es presentava per regidor a les properes eleccions municipals. No em sorprengué gaire, doncs ja estava curada d’espants. La majoria de persones que s’havien mogut de debò als ateneus llibertaris, ara ocupaven llocs rellevants a la política municipal. Varem sopar junts, s’havia casat amb la Mari, la seva primera xicota, i aquesta notícia m’alegrà i em va fer retornar la confiança amb la humanitat. Em va animar-me a fer oposicions per tal de poder optar a ocupar algun càrrec administratiu de responsabilitat al mateix Centre Cívic o en alguna altra entitat de l’Ajuntament, que em pogués garantir la continuïtat i la seguretat. Jo ja anava pels 40 i la veritat, ja començava a ser granadeta, havia de cobrir-me les espatlles, de cara al futur. No m’agradava gens ni mica, la idea d’entrar dins el sistema, però no ignorava tampoc, que mai havia estat totalment a fóra, i que si no posava seny, acabaria sola i sense un ral. Em vaig posar a estudiar de valent i m’hi vaig presentar, amb un bon resultat. El meu sou de funcionària em fa viure prou tranquil•la, esperant la jubilació. Avui, precisament, és l’aniversari de la mort de la meva amiga i per això, en plena crisi de melancolia, m’has trobat mirant l’àlbum de fotos i escoltant la musica del passat.
- Aquesta és l’Eva? - un rostre somrient emergeix d’una fotografia en colors.
- Sí, és ella. Però.... ara parlem de tu, noieta. A què ve aquest canvi tan radical d’imatge?. De què o de qui et vols amagar?
- Potser volia cridar l’atenció, no ho sé...Saps, em trobo molt sola. Els pares, quasi sempre de viatge o assajant, poc temps em dediquen. La iaia vol imposar les seves decisions i acabo sempre barallant-m’hi. Ara em toca presentar-me a la selectivitat i estic morta de por. I.... i acabo de tallar amb el Salva, doncs el molt imbècil, s’ha enrotllat amb la Sílvia, la meva millor companya. Ha estat molt fort per a mi!. I no pensis, tieta, el color vermell es pot remeiar, la primera idea era rapar-me totalment el cap. Com veus, estava desesperada!
- Vine amb mi, Norma estimada i plora les teves desgràcies. Segur que el Salva és un ruc que no et mereix, i en quan a la selectivitat, no et preocupis, el curs l’has dut bé i estic convençuda de que l’aprovaràs. Ets la meva neboda, no pots fallar. !!!!
- I la iaia?. No puc tornar a casa seva d’aquesta manera....Ui, em fot moltíssim, en què estaria jo pensant?
- Au, t’acompanyaré a la perruqueria i procurarem rebaixar el color. L’arracada al nas, te la treus quan vagis a veure-la i assumpte acabat.
- És que sempre se n’ha de sortir amb la seva?.Això no és just, tieta. No vull ser una hipòcrita.
- No he de ser pas jo qui t’empenyi a la hipocresia, però de vegades, nena, la convivència obliga a fer-ne excepcions. Què intentes demostrar amb la teva actitud?. Una rebel•lia sorda i immadura, que mai no pot tenir conseqüències positives, ans el contrari vulguis o no, redundarà en la teva infelicitat. Hi ha gent que vol veure el món pel forat del pany, què vols fer-hi, d’aquesta manera veuen només el que els hi interessa, una part del tot, i mai han de qüestionar-ne res. La iaia, saps?, potser l’hauríem d’englobar dintre aquest grup de persones, i a la seva edat, ja no la podem canviar. Nosaltres, tu i jo, tenim el balcó ben obert, volem mirar el món, per tal de tenir la millor perspectiva per no perdre’ns res. Esbrinem, descobrim, aprenem.... En canvi, les que guaiten pel forat del pany,acaben sovint miops, incapaces d’acceptar nous conceptes que posin en solfa, el seu petit món particular. Vet aquí la diferència.
- Guau, tieta, m’has deixat de pasta de moniato!. No havia pensat mai en això i crec que tens molta raó.
- Norma, tu vols fer les paus de veritat amb la iaia?
- Ho he de fer. Sovint m’he de quedar amb ella, i malgrat totes les rabietes, me l’estimo. Em sap greu fer-la patir.
- Som-hi, doncs!, anem a la perruqueria, a berenar un suís i t’acompanyaré després fins als jardinets.
- Pujaràs amb mi, Ada?. Seria una bona ocasió per....
- No, noieta, no. La teva consellera és una covarda. No m’atreveixo,. No m’ho demanis.
La Norma se la mira i somriu. Compren que la distància que les separa és massa gran i que no pot fer res per a unir-les de nou. Bé, deixarà passar un temps fins que arribi el moment, que elles també puguin fer les paus.... Agafades del bracet, com dues bones amigues, surten al carrer cercant la perruqueria que hauria de fer el “miracle”.
Són molt més importants el gest, la paraula, els fets i les intencions, que no pas la indumentària, el pentinat i la decoració personal, pensa la Norma, mentre treballen amb els seus cabells per tal de canviar-li el tint. I tot d’una, recordant les paraules de l’Ada, riu sota el nas, imaginant a la seva àvia espiant a través del forat del pany. Grotesc i patètic, deliciosament ridícul. (No hi ha res com el sentit de l’humor.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada