1

MIRALL, MIRALLET

Hi han dones que viuen superficialment, presumint sempre dels seus encants, pendents del pentinat, el maquillatge, els vestits…
La meva mare, fins fa poc, era així. Sempre mirant-se al mirall. No li calia perdre tan de temps, perquè era molt bonica. Els matins, s’asseia davant del tocador i es raspallava una i altra vegada, els seus llargs cabells daurats. Després, es netejava el cutis amb una crema hidratant. El cotonet li repassava la cara, una i altra volta, ara els pòmuls, ara la barbeta, ara el front....Jo, de petita, me la mirava embadalida. Ella, des del mirall, em somreia. I jo em moria de gelosia al veure’m, també, reflectida al seu darrera. Perquè, sabeu?, jo no m’hi semblava gens a la mare, gens ni mica. Tan és així, que ja adolescent, vaig deixar d’entrar a la seva habitació per tal de no presenciar tot aquell cerimonial, que em neguitejava d’allò més
Potser per aquest motiu, he volgut ser natural i pràctica en la forma de vestir i pentinar. Cabells ben curts, a la garçon, texans o faldilles llargues, samarretes de diferents colors, bruses sobre els pantalons, i la cara neta de qualsevol maquillatge. Per mi, el mirall no existia. L’odiava!
Recordo un dia que la mare va voler influir en la meva persona.
- Has de ser més femenina, nena. Si ho volguessis, podries millorar molt. Deixa’t aconsellar....
- Sóc feminista, no femenina.... prou que ho saps, mare.
Ja de molt petita, vaig intuir, que la mare es va casar amb el pare, pels diners. Perquè el seu físic deixa molt a desitjar. No es gens atractiu, i jo he heretar tots i cadascuns dels seus trets. Això si, per a mi, és el millor pare del món. Duen el seu matrimoni d’una manera, dient-ne, “educada”, cadascú pel seu cantó. Endevino, si més no, que el pobre pare sempre ha lamentat aquest distanciament. L’estima tant, que ha anat acceptant les pautes marcades per ma mare. I jo, al mig, perduda en un mar de sentiments contradictoris. Enveja, solitud i frustració.
Als 20 anys, uns antics companys del meu ex- grup escolta, em van parlar del seu projecte d’anar a viure a una masia, prop de Bellver de Cerdanya, i adaptar-la per fer-ne Turisme Rural. Aquesta idea em va entusiasmar, i un bon dia, vaig abandonar el meu pis del Passeig de Sant Joan, sense dir res als meus pares. Anhelava sentir-me lliure i fugir de totes les atencions i comoditats que m’empresonaven. Per telèfon vaig comunicar al pare la meva decisió. I, per sorpresa meva, no em va renyar. Només em va fer prometre que si les coses no anaven prou bé, tornés a casa.
Durant els mesos de primavera i estiu, vam viure en comuna, netejant la casa, arranjant la teulada, netejant el pou i preparant l’hort. L’Eloi, el Joan i la Muntsa, es cuidaven preferentment de la casa i en Marc i jo, del hortet i l’aviram. Les feines domèstiques eren, en un principi, rotatives, però ara per un all o ara per una ceba, sempre les acabàvem fent les dues dones. Érem, però, un grup ben unit. Les cançons apreses i cantades a l’agrupament i durant les excursions, ressonaven per tota la masia. En Xesco Boix, l’Ovidi Montllor, en Llach, el Pi de la Serra.... A les nits, després de sopar, al voltant d’un foc de camp, les nostres veus eren acompanyades per la gralla del Joan, i les guitarres de la Muntsa i L’Eloi.
Sense adonar-nos-en, el hivern va arribar de cop. I la realitat s’imposà ferotgement. Necessitàvem diners per les obres, permís d’obertura, preparar les connexions per a donar-nos a conèixer.
No, no era gens fàcil. Vaig baixar a Barcelona, amb la intenció de que el pare ens avalés amb un préstec. En el dinar familiar, la mare s’oposà de mala manera. No em podia perdonar el meu desvergonyiment d’haver deixat la casa, sense donar explicacions. A més, no entenia, no, no podia capir, que jo preferís la vida de pagès, a la confortable de la ciutat. I li va fer prometre al pare, que no m’ajudaria de cap manera. I ell, moix, i fidel com sempre, li va fer cas. Només, de sota mà, abans de marxar, em va donar un feix de bitllets per ajudar-me a passar el hivern, va dir-me. Al creuar el passadís, i per la porta mig oberta, encara pogué veure la imatge de la mare davant el seu mirall, intentant dissimular les llàgrimes.
El nostre somni s’esvaí ben aviat. L’Eloi i en Joan, van trobar feina en un restaurant de Bellver, i van continuar vivint a la masia. I nosaltres tres, la Muntsa, en Marc i jo, vam retornar a Barcelona. La Muntsa m’acollí a casa seva i les dues ens vam sumar a les llargues cues de l’Inem. El pare, al que veia molt sovint, m’ajudava econòmicament i em demanava que tornés a casa. Interiorment, jo ho desitjava, però no podia ni volia acceptar. Passats uns tres mesos, en Marc ens va cridar de nou amb una bona oferta de treball. En el garden de Vilassar on hi treballava d’encarregat, buscaven gent per cuidar de les flors dels hivernacles. I des de les hores, tots tres tornem a treballar junts, embrutant-nos les mans de terra, tal com ens agrada, i tenint cura de les plantes. Una feina que em va fascinar des del primer moment. A més a més, el Marc i jo, hem intimat molt, darrerament. Crec que ell m’estima.... o m’ho estaré imaginant?.
La felicitat és tan efímera com els bons propòsits. La mare va patir un accident de cotxe a la Meridiana, tot just entrant a la ciutat. Degut el fort xoc, els seus ulls van ser víctimes d’uns petits cristalls del vidre, que l’han deixat cega de per vida i una cicatriu malmet el seu rostre. Aquesta desgràcia m’ha mogut a tornar a casa, per tal de fer-me’n càrrec de ella. Ara, més que mai, no li puc fallar. No seria just!. La seva tristor l’ha fet submisa, llunyana.... i el pare i jo ens tornem perquè no es trobi mai sola. Pels matins, mentre el pare està al despatx, jo no em moc del seu costat. Per les tardes, quan ell torna, jo me’n vaig al garden, on ara treballo mitja jornada. De tornada, en Marc em du a casa, amb el seu cotxe. I ahir, ahir, ens vam fer el primer petó. Diu que està molt orgullós de mi i que m’estima com mai ha cregut estimar a ningú.
Encara sentint-me dalt dels “núvols”, em poso a pentinar la mare, davant d’aquell mirall que abans tan odiava, i em veig diferent. M’apropo el meu rostre sobre el cap de la mare i el vidre reflexa dos rostres ben dissemblants, però aquella malsana enveja ha desaparegut del tot. Ara, m’he convertit en el “mirallet” de la mare. Ella no es veu, però jo l’ajudo a que continuï, als meus ulls, sentint-se la dona més bonica del món.
Sobtadament, la mare arrenca en un plor i jo l’abraço compartint les seves llàgrimes. El pare, que ens veu, s’uneix a l’abraçada i en plena catarsi d’emocions, ens adonem per fi, que ens estimem molt i..... si us plau, perdoneu-me, no puc continuar.....

  Joana/2012