2

LA FOSCA I JO

 
Mira, Fosca, ja s’està fent de nit. Aquí, assegudes al banc, ens trobem la mar de bé, oi?. A hores d’ara, la placeta s’ha buidat de nens jugant, tots ells, estaran ja sopant i a punt d’anar-se’n al llit. Per a mi, aquests moments són els millors de la jornada. Tu, al meu costat i jo abraçada al teu coll esvelt. Ei, no em llepis més les orelles, que fa fred.... Tu i jo, Fosca, al mateix nivell, com dues amigues. Fa temps que he deixat de mirar-te com un animal, per a mi, ets la companya fidel que mai em traeix, sempre amatent a les meves indicacions.
I al pas del temps, ens hem anat fent velles, vet ho aquí. Estic un xic amargada perquè res ha canviat. Tantes lluites, tantes reivindicacions inútils, tantes mentides..... Una república que no va passar dels tres anys, una cruel guerra civil i una dictadura que va durar més de quaranta. La diferència de temps entre una i l’ altra, increïblement desmesurada. Després vingué una democràcia aigualida ....i el poble, fotut i ben refotut!.
Jo ho he viscut tot. Era una nena quan acabada la guerra, el pare hagué d’exiliar-se a França. Després ens anàrem, la mare i jo. Toulouse ens va acollir i allí, amb els companys republicans, varem vestir una nova vida, sempre amb la idea al cap, de tornar al nostre país.
Ho vaig fer, ja casada i amb un fill amb síndrome de Dawn. Com que el meu marit era un bon pastisser, no li va costar gaire trobar feina a l’obrador d’una pastisseria d’aquí Sant Andreu. De moment, uns cosins ens van acollir a la seva caseta del carrer Jorba, fins que ens varem instal•lar en una altre del carrer Rubèn Dario. Jo em vaig posar a treballar al despatx d’un centre de disminuïts psíquics on vaig poder fer entrar al meu Jordi. Ah, va ser tota una vida dedicada exclusivament a les necessitats del meu fill, fins que, pobret, als seus disset anys, va morir d’una pulmonia. Jo vaig continuar treballant al centre, on tots els nois els considerava com fills meus. El meu marit va deixar aquest món d’un atac de cor, un dia de Sant Jordi, camí de casa, amb la rosa i el llibre, a les mans. “23 d’abril” una diada sempre celebrada, allà a Occitània i recuperada amb il•lusió, a Barcelona.
Una filla dels meus cosins del carrer Jorba, l’única família que em queda, amb casa a Centelles, la seva gossa va tenir una camada i em va proposar que em quedés un dels gossets. En un principi, m’hi vaig negar. Mai he tingut animals a casa, tret d’un periquito xerraire que repetia una i altra vegada, la lliçó apresa del meu marit: “Barça, Barça.... sóc del Barça.....”. Van insistir, tot dient-me que m’aniria bé tenir companyia. Hauria de sortir de casa, al menys tres vegades al dia i això em faria dissipar les cabòries. I així vas entrar a la meva vida, omplint la buidor del meu pis. Bellugadissa, juganera,. La negror del teu pèl, i la lluïssor dels teus ulls color de mel, sempre aspectants, vigilant el més petit dels meus moviments..... Ai, Fosca, la meva Fosca, quan de bé m’has fet..... Ara, ja ets velleta, com jo, i la teva conducta és més serena, ja no fas aquells bots amb els que de vegades havies estat a punt de fer-me caure a terra. Juraria que tot Sant Andreu et coneix, fins i tot, et deixen entrar amb mi, al bar, on vaig a prendre el meu cafetó de mig matí. Saben que la teva conducta és exemplar. T’’ajeus sota la taula i esperes, pacient. Ets afectuosa amb la gent que s’atura a saludar-te i amb els nens.... oh, amb ells t’hi perdries....Però estic cansada. He lluitat massa durant tota la meva vida per ara, tornar. Saps, Fosca?, l’Ajuntament es vol expropiar la meitat de la nostra preciosa eixida, escapçar el recó millor de la nostra casa, on els rosers, els geranis, el llessamí, han viscut amb nosaltres i han rebut totes les meves atencions. És el lloc preferit de lectura, de reflexió, mentre tu fas anar amunt i avall la piloteta i les teves joguines. I ho faran així, per la cara, en nom d’una suposada millora, proposant l’obertura d’un eix cívic, paral•lel al carrer Gran. Els veïns ja s’han posat en moviment per aturar aquest disbarat, però jo no les tinc totes. Hi ha masses interessos pel mig i poca consideració pels ciutadans de peu. De jove, per la força, vaig haver d’emigrar. He perdut la meva família més propera, marit i fill i ara....ara, puc quedar-me amb una casa partida en dos. Sacrificaran les meves flors per plantar quatre arbres al voltant d’un nou carrer. Amb quin nom el batejaran?. El carrer del “Desànim “, o el carrer “del Desengany”?....Au, Fosca, deixem-nos de romanços i tornem cap a casa. Ja veus, amb el meu parloteig, emulo al gran Juan Ramon Jimenez, i el seu Platero. Ell feia bona literatura, jo faig evident tota una vida en ple declivi. Ell, tenia un burro de confident.... i jo et tinc a tu, estimada Fosca. Ei, què fas amb la poteta, què em vols dir....? Si, jo diria que m’entens perfectament. Au, anem, doncs....?
 
Guau, guau...!!!!
 

Joana/Març 2012