4

D’AQUÍ, D’ALLÀ I DE MÉS ENLLÀ
 

  La d'aquí

La Júlia omple el cassó d’aigua i el posa al foc. Ja té les patates pelades i tallades i les mongetes tendres degudament preparades per tirar-les quan sigui el moment.
La ràdio li va parlant de coses que passen fora, lluny d’aquella cuina. Ara, tritura ceba, pebrot i carbassó, per tal de preparar una bona samfaina. L’oli ja està prou calent i tota aquesta barreja va a parar dins la paella i comença el seu xup-xup habitual. L’aigua bull i les patates cauen esbojarrades, disputant-se a ser les primeres en arribar a l’olla.
Ara canta el grup dels Manel una cançoneta que li agrada...- “La mar, la mar”- i enfeinada,  li fa un duet.
Neteja les cuixetes de pollastre i les rosteix en un altre paella. Dona un parell de tombs a la samfaina i tira les mongetes a fer companyia a les patates.
Mentre revisa el seu quadre escènic culinari, neteja l’enciam i els tomàquets i en un gran bol de vidre, els talla a bocins. Després, de la nevera treu un pot d’olives   i obra una llauna de tonyina. L’amanida ja està a punt.
Les cuixetes van a parar dins la cassola amb la samfaina i un raiget  de vi ajuden a amorosir aquest plat exquisit.
Apagats tots els focs de la cuina, passa a preparar la macedònia, trossejant pomes, pinyes, plàtans i nous. Tot degudament banyat per el suc de dues taronges i una mica de “Maraschino”.
La ràdio dona les notícies de les 3. Se li està fent tard. Dels armaris baixa uns “tuppers” i els va  omplint amb tot el menjar que ha anat preparant. La teca va destinada als seus tres fills, que passaran a recollir a mitja tarda, quan tornin de la feina . És el dinar pel dia següent. Encara que visquin fora de casa, segueix fent-los  de mare. Tenen sort de viure molt a prop.
Tres homes que no l’ajuden gaire. I encara rai que ara tots han volat del niu i no li donen feina. Sí, però... li agradaria tenir companyia. El seu marit, fa mesos que ha mort i aquest buit no l’omple ni fills, ni el seu treball.
Pels matins fa de caixera, en un supermercat. A casa, dina del menjar preparat el dia anterior i després, comença a cuinar pels quatre plats del dia següent. Així, dia darrera dia, amb una monotonia cada cop més feixuga.
Vol trobar més al•licients, tenir gent amb qui parlar, enriquir el seu català un xic rovellat després de tants anys casada amb un “manyo” sorrut, que no va voler parlar mai en la seva llengua. “Aquí ya nos entendemos todos, no es cierto?, - deia – i així, mica en mica, a casa i al treball, practicava el “bilingüisme”. Sort en tenia de la TV3 i del diari comprat diàriament, en català. Barreja moltes paraules d’un idioma al altre i ha decidit recuperar la puresa del seu llenguatge, demanant tenir una parella lingüística per tal d’aprendre i gaudir uns minuts de tertúlia.Aquesta mateixa tarda, a les 7, l’han citat a un lloc molt emblemàtic de la Plaça Comerç, el Bar Versalles, el local de trobada per excel•lència dels andreuencs.  Hi anirà ben aviat.

La d’allà

De  Logroño, si señor, de toda la vida. He vivido en Barcelona, desde que mi padre entró a trabajar en la Seat. La Zona Franca ha sido mi  hogar hasta que me casé con mi Antonio, otro trabajador de la misma factoría. Cuando mi hijo cumplió los doce años, mi marido entró a trabajar en la Fabra i Coats y nos vinimos a vivir aquí, a Sant Andreu. Me extrañó mucho encontrar a tanta gente que me hablara en catalán. ¡Jesús, en las Viviendas de la Seat, todos nos comunicábamos en español!. Ahora comprendo que allí vivíamos en una especia de gueto, ignorando la realidad. Fue un choque en todos los sentidos. Tuve que esforzarme para entender este idioma, pero nunca llegué a hablarlo, ¿ para qué, si todos me contestaban en mi lengua cuando yo me dirigía a ellos ?.
Pero ahora todo es distinto. Tengo buenos amigos catalanes y he comprendido su lucha por defender su identidad. Y también, otro factor me obliga a querer aprender bien el idioma. Fue en la cena navideña, invitados, por la familia de mi futura nuera, cuando me di cuenta, que mi marido y yo no encajábamos en aquel ambiente. Me sentí extranjera al lado de mi propio hijo y de  su prometida.
Ahora veo TV3 y empiezo a dejar ir alguna palabrita en catalán. Al mercado, ya pido “conill” y “pollastre”, “lluç” y “bledes”….. Pero, diantre, que difícil me resulta enlazar una frase más o menos larga, Por eso, he solicitado tener una pareja lingüística,  para coger confianza i saltar al vacío…. sin red. Esta tarde, a las 7, conoceré a la persona que me ayudará. ¿Sabré estar a la altura?. Mi marido se ríe de mi, pero mi hijo me ha felicitado y su novia me ha abrazado, emocionada.
Muchas mañanas, de regreso del mercado,   he tomado mi café en este mismo bar. Dicen que es de estilo modernista. Me gusta su aspecto y su ambiente.  ¿Cómo será mi pareja?.... Se acerca la hora de la cita, mejor será que entre y espere…..no quiero llegar tarde.

La de més enllà

Aquesta tarda coneixeré les que seran les meves parelles lingüístiques. He acabat la carrera de filologia catalana i he començat a treballar en una editorial, com a correctora i també traductora del francès.
Però jo vull fer més per la llengua del país que m’ha acollit i m’ha donat l’oportunitat de realitzar-me com a persona lliure i feliç. Quan em vegin, segur que es sorprendran. Tinc la pell negra com el carbó i els meus cabells arrissats, els amago sempre sota un mocador en forma de turbant. Sí, he nascut al Senegal, a la ciutat de Tambacounda i els meus primers anys de vida, me’ls vaig passar en un orfenat.Als meus vuit anys, vaig ser adoptada per una parella catalana i vaig raure en aquesta ciutat de Barcelona. Parlava el mandingo i el francès però no em va costar gaire, aprendre el català. Els meus nous pares m’ho han donat tot i jo sempre he procurat correspondre’ls el millor possible. 
Si m’he apuntat com a voluntària per ser parella lingüística, és perquè estimo la meva llengua, la dels meus pares, la del país que vull recuperi íntegrament la seva identitat, perduda, mica en mica, en mig de tanta aglomeració de gent que arriba de fora.
Les he citat per trobar-nos al Versalles. Al cambrer li he demanat que les fessin seure a la taula del fons, si   arribaven abans que jo. Quina cara faran quan em coneguin?. No puc pas passar desapercebuda. M’agrada aquest punt d’intriga i emoció. Faig un quart ‘hora tard, sempre calculo malament el temps.Ah, ja les veig, xerrant ja com velles amigues. Han tingut prou temps per a intercanviar els motius del seu aprenentatge. Sembla que s'han caigut bé. Sorpresa, curiositat, admiració..., per aquest ordre, després de conéixer els meus orígens. Les dones tenim una mena de codi que ens ajuda a connectar de seguida. La conversa és fluida. Hem vençut la timidesa dels primers moments i al voltant d'un te calent, hem bastit la base d'una estreta col·laboració  que a la llarga, es convertira en una molt bona amistat.

Joana/2012